El tetris de la vida moderna

Em fa gràcia quan sento a algú que cerca l’amor. És un tema pel que sempre he tingut curiositat. Fascinació, més aviat. Quan parlen d’amor, entenem que és d’una parella. I més que cercar el gran amor de la nostra vida, a certa edat ja veus que el que necessita la gent és companyia. Un company de viatge que se’ns avingui mínimament per a tirar endavant sense sentir-nos sols.

Pel que he anat veient, trobar a algú que interpreti aquest paper és relativament fàcil. Es tracta d’anar provant i sobretot de posar-hi voluntat. Per part dels dos. Dues peces poden casar de moltes maneres, i més si les prems amb força. Fins i tot sembla que després costen més de separar. Estan com soldades a foc roent. Ens hem cremat i ens ha costat, però al final, estem contents de l’èxit obtingut. I diem orgullosos: mira, ens ho hem passat fatal però al final hem tirat endavant.

Plas, plas, bravo! Jo em trec el barret. I me’l torno a posar. Se’m desdibuixa el concepte d’esforç amb el de sacrifici. I no m’agrada. Si mai arriba el moment de separar les peces, acostuma a costar. Si s’han ajuntat amb força, amb força s’han de separar. A més, la ferida de la soldadura vasta deixa una cicatriu d’allò més lletjota.

Crec que l’amor de debò (i no parlo només del de parella), no és ben bé això. Si que es tracta d’encaixar peces, però sense cap mena d’esforç. M’explico. Quan dic que no costa esforç és que no notes que el fas ni el veus com a tal. És una feina constant, no només trobar l’altra peça, sinó trobar quina és la posició correcta perquè aquesta encaixi millor. Pot ser una tasca senzilla, però molt laboriosa. Com la cuina. Un pa amb tomàquet és bo, clar que si. Però els plats que porten hores de xup-xup i paciència, tenen tots els números de ser recordats com a àpats de l’any. I alimenten més.

Jo he tingut la gran sort de trobar algunes peces que encaixen molt amb mi. Tant que les comparo de manera desproporcionada (i desencertada) amb altres peces que em vaig trobant pel camí. Aquestes noves no les he sabut encaixar bé. Suposo que tot i tenir molt clar el procediment en el subconscient, mai l’he sabut aplicar de manera conscient quan es tracta de trobar parella. És curiós això que em passa. Perquè amb els amics ho he fet altres vegades, he donat voltes a les peces amb cura fins que han encaixat de manera natural. Per què no funciona amb totes les peces? L’error és no mirar a segons quines peces de la mateixa manera, les tracto com si fossin d’un altre joc. Per tant, són impossibles d’encaixar.

També tinc clar però, que no sempre tot ha de ser tranquil. Hi ha peces que necessiten d’una mica de soldadura per a encaixar. També tinc clar que una peça pot picar amb una altra amb tal virulència que es quedin enganxades com si fossin una. També tinc clar que hi ha números que amb aquest sistema encaixi on no toca. Bastants. Però això no treu que hi hagi peces per les que passar per la farga és imprescindible. Si no la fons una mica, et pot portar segles encaixar una peça que després acaba saltant quan arriba un ferro roent de debò.

Tot i les queixes, angoixes i teories absurdes que pugui generar, és apassionant jugar al tetris. Sobretot quan saps que estàs ben encaixat i no et fa por no saber quina figura vindrà. I sobretot també, quan ja comences a conèixer totes les formes de les peces que vindran. I molt millor, que només veure-les ja saps si poden encaixar o no. Sent conscients però, que sempre ens podem equivocar. I que cada vegada tenim menys temps fins que cau.

Només fa falta trobar-li la gràcia, tenir paciència i no perdre les ganes de seguir jugant.